Pronunciació: [aɣwajtáɾ], en què el signe [ɣ] representa el so de la g fricativa, diferent de [g], que representa el so de la g oclusiva. La diferència entre estos dos sons és pràcticament inapreciable per als parlants. Es tracta de dos variants de realització del mateix fonema, /g/, anomenades en la terminologia lingüística al·lòfons, que presenten lleus diferències segons el context en què apareguen. Així, quan la g està en posició intervocàlica, com en aguaitar, rep el nom de fricativa. Es diu així perquè l’aire ix ininterrompudament per la boca. Per contra, quan la g està precedida d’una altra consonant, com passa per exemple en anguila, es produïx una interrupció del pas de l’aire, i per eixe motiu s’anomena oclusiva.
Definició:
1. v. tr. Vigilar, especialment des d’un lloc amagat, per a sorprendre.
2. v. intr. Traure el cap per una obertura o per damunt d’alguna cosa.
3. v. intr. Aplicar l’ull i mirar per una obertura xicoteta.
4. estar mira que aguaita loc. verb. Estar esperant amb ansietat i vigilant que arribe o passe algú.
Etimologia:
El verb aguaitar es formà per derivació del substantiu guaita, anteposant-li el prefix a-, que, provinent del prefix llatí ad-, s’usa habitualment en la formació de molts verbs (com en braç, per exemple, que, aplicant el mateix procediment, donà lloc a abraçar; o curt, que donà acurtar; o racó, a arraconar), i afegint-li el sufix -ar, convertit en desinència per a formar l’infinitiu dels verbs de la primera conjugació. El mot primitiu, guaita, prové del fràncic wahta, que originàriament tenia el significat de ‘guàrdia’ o ‘guarda’.
Primera documentació: segle XIII.
Citacions:
«Un ome é vist que agayte al cantó!» (Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi, 1263)
«Podem aconseguir lo regne celestial, furtant-lo cautelosament, axí com lo ladre aguayta en la nit.» (Sant Vicent Ferrer: Quaresma, 1413)
«O enemiga fortuna que portes enveja a la mia felicitat e aguaytes ab gran solicitud la mia vellea, ab sperança de inreparable victòria!» (Joanot Martorell: Tirant lo Blanch, 1490) «Mentrestant, Tomàs degustava tant com podia els instants breus d’aquells encontres breus; i, quan s’acabaven, caminava per les serres aguaitant-ho tot.» (Juli Martínez Amorós: Les formigues, 2005)
Variant formal: guaitar.
Castellà: avistar, atisbar, aguaitar.
Anglés: watch.
Francés: guetter.
Italià: guatare.
Portugués: espreitar, aguardar.
