MODIFICACIONS DE LA GRAMÀTICA NORMATIVA VALENCIANA

CONVENCIONS UTILITZADES

Els afegiments s'indiquen en color blau i subratllats: exemple d'afegiments.
Les supressions, en canvi, s'assenyalen en un color gris més tènue i amb la lletra ratllada: exemple de supressions.

4.16. Les grafies r i rr

La grafia r s'usa per a representar el so alveolar bategant [ɾ] i el so alveolar vibrant [r]: mira/mirra. El bategant es representa sempre per la grafia r, mentres que el vibrant es representa per les grafies r o rr, segons les normes següents:

a) S'escriu r en inicial de paraula o darrere d'una consonant: rabosa, honrat.

b) S'escriu rr entre vocals: barranc, terra, arrítmia, correferent, erradicar, ornitorrinc, otorrinolaringòleg, cefalorraquidi.

EXCEPCIONS: El so [r] també es representa per la grafia r en posició intervocàlica quan seguix un prefix, una forma prefixada o un formant d'una paraula composta acabat en vocal: [arítmia,] contrarestar, vicerector, malva-rosa, etc.

5.1.3. L'accentuació diacrítica

L'accent també permet distingir paraules homògrafes que tenen un significat diferent. Este tipus d'accentuació s'anomena accentuació diacrítica, i afecta un curt nombre de paraules monosíl·labes d'ús freqüent:

bé, béns / be, bens

bé, béns (substantiu, ‘riquesa’): Va vendre tots els seus béns.
bé (substantiu, ‘bondat’): El seu únic desig és fer el bé.
bé (adverbi): Ho ha fet molt bé.
bé (conjunció): En principi, tot pareix correcte; ara bé, cal fer encara algunes comprovacions.
bé (interjecció): Bé, ja hem acabat per hui!
be, bens (substantiu, ‘corder’ [ɛ]): Portar al be.
be (substantiu, ‘lletra’ [e]): S'escriu amb be de burro.

bóta, bótes / bota, botes

bóta, bótes (substantiu, ‘recipient per a vi’): Hem d'omplir la bóta.
bota, botes (substantiu, ‘calcer alt’ [o]): Posa't les botes, que hui plou.
bota, botes (formes del verb botar, [o]): No botes damunt del llit.

déu, déus / deu, deus

déu, déus (substantiu, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus.
deu, deus (numeral, [ɛ]): Vine a casa a les deu del matí.
deu, deus (formes del verb deure, [e]): Em deu diners.
deu (substantiu, ‘font’ [e]): Era la deu de la seua inspiració.

dóna, dónes / dona, dones

dóna, dónes (formes del verb donar): Dóna-li el llibre.
dona, dones (substantiu, ‘persona de sexe femení’ [ɔ]): És una dona molt intel·ligent.

és / es

és (forma del verb ser): El meu germà és metge.
es (pronom, [e]): Estes coses es fan de seguida.

féu / feu

féu (forma del passat simple del verb fer): Ell féu estudis de medicina, però no acabà la carrera.
feu (forma de present d'indicatiu i d'imperatiu del verb fer, [e]):Feu el que vos he dit.
feu (substantiu, ‘domini’ [e]): Aquella ciutat era un feu dels radicals.

fóra / fora

fóra (forma del verb ser): Si jo fóra tu, no aniria a la cita.
fora (adverbi, [ɔ]): T'està esperant fora.

mà / ma

mà (substantiu, ‘extremitat del braç’): Agarra'l ben fort de la mà, i no el soltes.
ma (possessiu): Ma mare ja es troba millor.

més / mes

més (adverbi): Corre més.
més (adjectiu quantitatiu): Demà collirem més taronges.
mes (substantiu, ‘part de l'any’ [e]): En el mes d'agost anirem al poble.
mes (conjunció, [e]): Digué que vindria, mes no crec que ho faça.

mòlt, mòlta, mòlts, mòltes / molt, molta, molts, moltes

mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (formes del verb moldre): He mòlt tot el café.
molt, molta, molts, moltes (quantitatiu, [o]): Tinc molt de fred.

món / mon

món (substantiu, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic.
mon (possessiu, [o]): Mon pare és fuster.

móra, móres / mora, mores

móra, móres (substantiu, ‘fruita’): Demà anirem a buscar móres.
mora, mores (substantiu, ‘sarraí’ [ɔ]): En el poble hi havia unes quantes famílies mores.

nét, néta, néts, nétes / net, neta, nets, netes

nét, néta, néts, nétes (substantiu, ‘fill del fill’): El seu nét s'ha fet molt gran.
net, neta, nets, netes (adjectiu, ‘que no té brutícia’ [e]): El meu fill és molt net.

nós / nos

nós (plural majestàtic): Nós, el rei d'Aragó.
nos (pronom, [o]): Redacteu-nos una carta per al director.

ós, óssa, óssos, ósses / os, ossa, ossos, osses

ós, óssa, óssos, ósses (substantiu, ‘animal’): Han fet un reportatge sobre els óssos negres.
os, ossos (substantiu, ‘peça de l'esquelet’ [ɔ]): Em fan mal tots els ossos del cos.
ossa, osses (substantiu, ‘conjunt d'ossos’ [ɔ]): Té una ossa ben formada.

pèl, pèls / pel, pels

pèl, pèls (substantiu, ‘filament que creix en la pell’): Un animal de pèl blanc.
pel, pels (contracció, [e]): Passarem pel pont.

què / que

què (pronom interrogatiu, [e]): Què vols?
què (relatiu precedit de preposició, [e]): La casa de què et vaig parlar està en venda.
que (relatiu sense preposició, [e]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu.
que (conjunció, [e]): No vull que tornes a fer-ho.
que (quantitatiu, [e]): Que estrany!

rés / res

rés (substantiu, ‘acció de resar’): El rés del parenostre.
res (pronom, [e]): No li digues res del que hem comentat.

sé / se

sé (forma del verb saber): No ho sé.
se (pronom, [e]): No se sap res.

sí, sís / si, sis

sí, sís (substantiu): La moció s'aprovà per trenta-quatre sís enfront de sis nos.
sí (adverbi): Sí que en vull un tros.
si (conjunció): Si vols que vaja, dis-m'ho.
si (substantiu, ‘cavitat, depressió’): Es refugià en el si de la muntanya.
si (substantiu, ‘part anterior del pit’): Porta els diners al si.
si (pronom reflexiu): Ell sempre parla de si mateix.
si, sis (substantiu, ‘nota musical’): Una simfonia en si menor.
sis (numeral): Té sis germans.

sóc / soc

sóc (forma del verb ser): Jo sóc filòloga.
soc (substantiu, ‘tros de soca’ [ɔ]): Este soc és de fusta de llimera.
soc (substantiu, ‘calcer’ [ɔ]): S'han posat de moda els socs.
soc (substantiu, ‘mercat dels països àrabs’ [ɔ]): Va comprar la gel·laba en un soc.

sòl, sòls / sol, sols

sòl, sòls (substantiu, ‘pis, terra’): És un sòl molt rocós.
sol, sols (substantiu, ‘astre’ [ɔ]): Ja ha eixit el sol.
sol, sols (adjectiu, ‘sense companyia’ [ɔ]): Està sol.
sol (substantiu, ‘nota musical’ [ɔ]): La partitura està en clau de sol.

són / son

són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus.
son (possessiu, [o]): Son pare és músic.
son (substantiu, ‘ganes de dormir’ [ɔ]): Tinc molta son.
son (substantiu, ‘acte de dormir’ [ɔ]): Té un son molt profund.

té / te

té (forma del verb tindre): Té una empresa molt important.
te (pronom, [e]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota.
te (substantiu, ‘planta’ [e]): Els anglesos tenen costum de prendre te.
te (substantiu, ‘lletra’ [e]): En esta paraula falta una te.

tòs / tos

tòs (substantiu, ‘occípit’): Va caure de tòs.
tos (nom, ‘expectoració’ [o]): Tenia una tos molt lletja.

ús / us

ús (substantiu, ‘acció d'usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent.
us (pronom): Ara us portarem dos caixes de taronges.

véns, vénen / vens, venen

véns, vénen (formes del verb vindre): M'han dit que vénen hui mateix.
vens, venen (formes del verb vendre, [e]): Les botigues no venen massa durant el mes d'agost.

vós / vos

vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones.
vos (pronom personal feble, [o]): Emporteu-vos les revistes.

OBSERVACIÓ: Les paraules escrites amb accent diacrític mantenen l'accent quan forma part d'una paraula composta escrita amb guionet: mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig. Però s'escriuen sense accent quan es fusionen gràficament amb una altra paraula per a formar-ne una de composta: adeu, rodamon, repel, etc.
A l'hora de marcar una paraula amb accent diacrític, se seguixen generalment els criteris següents:
a) En una parella de paraules homògrafes en què una és tònica i l'altra àtona, es marca amb accent diacrític la paraula tònica: mà / ma, món / mon, sé / se, té / te, vós / vos, etc.
b) Si les dos paraules són tòniques, però hi ha diferències de timbre, es marca amb accent diacrític la paraula amb la vocal tancada: bé / be, déu / deu, són / son [dóna / dona, fóra / fora, móra / mora, ós / os, sóc / soc], etc.[; encara que a vegades du accent diacrític la paraula amb la vocal oberta: tòs (‘occípit’) / tos (‘expectoració’).]
Discrecionalment, es podrà mantindre l'accent diacrític quan la paraula que ha perdut l'accent puga crear malentesos en contextos aïllats (com ara rètols, cartells o indicadors). Així, per exemple, en el títol d'una obra teatral: Els ossos del tossal (‘part de l'esquelet’) / Els óssos del tossal (‘animals’).

5.2. La dièresi

5.2.1. La dièresi (¨) és un signe gràfic que es col·loca exclusivament sobre la i i la u, escrites en majúscula o en minúscula, amb les funcions següents:

a) Per a indicar que la u dels grups gue, gui, que, qui, no és muda: següent, ambigüitat; aqüeducte, terraqüi.

b) Per a indicar que la i i la u no formen diftong amb la vocal anterior: raïm, raïmet, veïna, veïnat, xiïta, oïda, gratuït; taüt, peüc, Raül, diürn, noümen.

OBSERVACIÓ: Porten dièresi els derivats de formació culta amb els sufixos -tat, [-al], -itzar i similars, encara que en les paraules primitives corresponents hi haja un diftong: europeu, europeïtat; [esferoide, esferoïdal]; arcaic, arcaïtzar.

c) Per a indicar que la i en posició intervocàlica no forma diftong ni amb la vocal anterior ni amb la posterior: agraïa, beneïen, corroïen, traduïen.

5.3. El guionet

El guionet (-) és un signe ortogràfic que, a més d'usar-se per a indicar la partició de paraules a final de línia i per a enllaçar les formes sil·làbiques dels pronoms febles darrere del verb, servix per a unir paraules originàriament diferents en els casos següents:

b) En els compostos en què el primer element és un punt cardinal: nord-est, sud-oest, sud-africà, nord-americà, nord-estejar, sud-americanització.

c) En els compostos reduplicatius, en què es repetix, parcialment o totalment, un constituent, un patró rítmic o un significat: bitllo-bitllo [a mata-degolla], bub-bub, burro-barra [a corre-cuita], non-non, nyam-nyam, ping-pong, xino-xano, zig-zag.

d) En els compostos en què el segon element comença per r-, s- o x-, i el primer acaba en vocal: cama-roja, compta-revolucions, esclata-sang, gira-sol, para-xocs, poca-soltada, vila-realenc.

g) En casos en què l'ús de 'adverbi no, pel fet de tindre un valor de prefix, s'ha lexicalitzat: pacte de no-agressió, principi de no-intervenció, s'ha declarat no-bel·ligerant.

OBSERVACIÓ: Per regla general, la negació no s'usa sense guionet davant de substantius i adjectius, ja que no funciona com a prefix, sinó que té una funció adverbial: la no proliferació de fongs, els no violents. D'altra banda, el grup no res s'escriu també sense guionet quan té el valor de ‘cosa insignificant’ o ‘en un instant’: T'enfades per un no res. Torne en un no res.

h) En les paraules formades amb un prefix i un nom propi escrit amb majúscula inicial: anti-OTAN, pro-Israel.

k) En els termes propis de determinats llenguatges d'especialitat en què el primer element és un símbol o en aquells en què el segon element és un número: ß-naftol, d-sicosa, e-mail, g-valerolactosa, p-aminoazobenzé; goma-2.

No duen, però, guionet els casos següents de prefixació, que porten el prefix separat de la paraula següent:

a) Quan un prefix precedix una locució lexicalitzada: pro drets humans, vice primer ministre, ex alt càrrec, anti pena de mort, anti kale borroka.

OBSERVACIÓ: S'escriuen aglutinats, els casos en què la unió del prefix i la primera paraula del compost ja representen una unitat lèxica preexistent: exvicepresident primer (< exvicepresident), subdirector general (< subdirector).

b) Quan el prefix s'unix a una paraula amb algun element gràfic específic (com ara guionet, majúscula, sigles, símbols, xifres, cometes o cursiva): anti nord-americà, ex URSS, sub 21, ex hippy.

OBSERVACIÓ: En el cas que la unió del prefix amb la paraula següent puga donar lloc a formes homònimes o detonants, s'escriu separat: ex pres, pre ocupació, co rector, ex exiliat.

5.4. L'apòstrof

5.4.2. No obstant això, cal tindre en compte les observacions següents, que matisen parcialment la regla general d'apostrofació enunciada anteriorment:

d) Cal És preferible aplicar les regles generals d'apostrofació en els casos següents:

— Davant de citacions escrites entre cometes, de títols i d'exemples:

va qualificar el fet d'«inaudit»
el verb lliurar en el sentit d'‘entregar’
el director de l'Hola
l'últim número d'El Punt

— Davant de números o d'abreviatures en aquells casos en què, al pronunciar-los, comencen per un so vocàlic:

l'1 de setembre
l'XI Congrés de Farmacologia
un premi d'11 milions d'euros
l'ap. 4 de l'art. 13
l'Hble. Conseller de Cultura, Educació i Esport

— Davant de sigles que es lligen com una paraula:

l'ONU
l'IVA
la UNESCO
la UEFA

— Davant de sigles que es lletregen i que, al pronunciar-les, comencen per un so vocàlic:

l'EMT
l'AVL
l'ONG
l'FM
l'LSD

6.3.3. Les sigles

c) No admeten cap marca de plural:

OBSERVACIÓ: En certs casos en què s'ha produït una lexicalització d'una forma siglar, pot ser preferible escriure-la en minúscula i indicar la forma de plural amb la marca corresponent: uns cedés (i no uns CD's), uns elepés (i no uns LP's). I, en tot cas, quan representen conceptes en plural, s'han de llegir amb la marca pròpia del plural: les ONG [lezoeneʤés].

Tradicionalment, les sigles no admetien cap marca de plural; però actualment és freqüent, i admissible, fer el plural en les sigles lexicalitzades amb valor de substantiu afegint-los una s minúscula:

OBSERVACIÓ: En certs casos en què s'ha produït una lexicalització d'una forma siglar, pot ser preferible escriure-la en minúscula i indicar la forma de plural amb la marca corresponent: uns cedés, uns elepés.

Si bé algunes sigles, ja consolidades per l'ús, s'han format duplicant les lletres per a indicar que representen paraules en plural, cal remarcar que es tracta d'un procediment poc recomanable:

23.4.1. El pronom ne

El pronom ne apareix lexicalitzat en una sèrie de verbs pronominals que indiquen el desplaçament des d'un lloc. Es tracta de verbs com ara anar-se'n, eixir-se'n, pujar-se'n, vindre-se'n:

Me'n vaig anar a les tres de la nit.
Després de la seua resposta, tots se n'eixiren de la sala.
La xiqueta ja se n'ha pujat a casa.
Tan bon punt ho va saber, se'n va vindre corrents.

El pronom ne, a més, pronominalitza constituents oracionals amb funcions diverses; concretament:

a) Amb una funció partitiva, pronominalitza el nucli, o el nucli i els complements, d'un sintagma nominal quantificat o sense determinant, que funciona com a complement directe o com a subjecte de certs verbs intransitius (v. § 32.2.4):

—Tens tabac? —No, no en tinc.   (en = tabac)

—Necessites més fulls? —No, ja en tinc tres.   (en = fulls)

—Han arribat ja els convidats? —Només n'ha arribat un.   (n' = convidat)

—Hi havia molta gent? —N'hi havia moltíssima.   (n' = gent)

L'arròs està molt bo, però no me'n poses més.   ('n = arròs)

—Vols te amb llima? —Sí, posa-me'n una miqueta.   ('n = de te amb llima)

Com que li agraden les novel·les policíaques, li'n vaig regalar un parell.   ('n = de novel·les policíaques)

Amb la mateixa funció, també pot pronominalitzar, de manera opcional, el nucli d'un sintagma nominal quantificat, sobretot referit a persones, que funciona com a atribut d'una construcció copulativa amb el verb ser:

—Que en sereu molts, de convidats? —No, només en serem tres.   (en = de convidats)

Com es pot comprovar en els exemples anteriors, el pronom substituïx el nucli del sintagma nominal, o el nucli i els complements, però no els quantificadors (tres, un, més, una miqueta, un parell, en els exemples anteriors). A més dels quantificadors, també és possible no pronominalitzar els complements, que prenen la preposició partitiva de, en cas que no apareguen precedits ja d'una preposició (v. § 26.3.3.1):

—Has menjat pomes? —Me n'he menjat tres de roges.   (n' = pomes)

Si no tens aigua de la font, posa-me'n de l'aixeta.   ('n = aigua)

Em va demanar tres barres de pa sense sal, però jo en vaig comprar una amb sal.   (en = barra de pa)

OBSERVACIÓ: La mateixa preposició partitiva, a més, apareix si el constituent pronominalitzat es troba dislocat a la dreta o a l'esquerra de l'oració: Ja en tinc prou, de vi. De vi, ja en tinc prou.

24.3.2. Els relatius que, qui, què i article + qual

d) Els pronoms relatius què i qui només poden anar acompanyats de les preposicions àtones a, en, de, amb i, menys freqüentment, per:

El tema de què parles no m'interessa.
Deixa'm el llibre amb què et vas preparar l'oposició.
La xica a qui has escrit ara ix amb un altre xic.
Ell és la persona en qui més confie.
Els motius per què ha dimitit són evidents.

Per contra, el pronom el qual i les variants flexives (la qual, els quals, les quals) poden manifestar-se amb preposicions àtones i tòniques:

L'assumpte al qual et referixes no és competència nostra.
És una malaltia contra la qual hui en dia encara no podem lluitar.

26.3.1.2. Els complements de temps

Les preposicions a i en poden introduir complements de temps. En general, s'usa a amb sintagmes nominals definits, que aporten una localització puntual o que es conceben com un punt; per exemple, quan es designa una hora, una part del dia, un mes o una estació:

La vaig conèixer un dia a les onze de la nit.
Arribarem a la vesprada.
A l'agost descansaràs i et trobaràs millor.
Ací, a la primavera, ja comença a fer calor.

OBSERVACIÓ: La preposició per també s'usa amb un valor temporal per a referir-se a una part del dia, però en els registres formals es preferix l'ús de a.

En canvi, s'usa en amb sintagmes indefinits i en localitzacions de caràcter duratiu:

Ho acabarem en un moment.
El vaig conéixer en un període molt difícil de la meua vida.
En dies de pluja i vent val més no eixir de casa.
No ha fet res de trellat en tot l'any.

OBSERVACIÓ: El nom dels mesos i les estacions, quan no van precedits d'article definit, també es poden introduir amb la preposició en: en agost, en primavera.