La paraula carnestoltes té una vella nissaga. El seu ús es documenta ja en el segle XIII: Berenguer de Calaterra, justícia d’Alcoi, en un apunt datat l’any 1263 en el Llibre de la Cort, donava compte que un tal «Domingo Çabater és obligat a·n Guillem de Gardiola pagar a Carnestoltes de Caresma». Es tracta només d’una referència temporal que assenyala el termini fixat per a pagar un deute contret.
Però el significat d’esta paraula, com el de tantes altres, ha anat canviant al llarg del temps. Les paraules, al remat, són vehicles carregats de significats passatgers, que anem alterant a la nostra conveniència segons les necessitats comunicatives de cada moment. En un primer moment, mantenint el significat primitiu que tenia l’expressió llatina carnes tollĭtas, ‘carnes llevades’, de la qual deriva el nostre carnestoltes, s’al·ludia a l’últim dia en què es podia menjar carn abans de la Quaresma, temps d’obligada abstinència segons els rigorosos preceptes cristians de l’època. Així que, davant del temps de penúria i restriccions que s’aproximava, la gent tendia a consumir carn. Per si de cas! Però el consum de carn del dia de Carnestoltes es convertí prompte en una celebració extraordinària associada a moltes altres activitats lúdiques, no fora cas que, després de tantes privacions, ja no es tinguera ocasió de fruir dels xicotets plaers mundans de la vida. O siga: viandes extraordinàries, festa, balls, mascarades… Excessos carnals, al cap i a la fi, en el sentit més ample de la paraula. «La carn vol carn», certificava el poeta Ausiàs March en un vers memorable publicat en 1425. I sis segles més tard encara continuem amb el mateix desig primari bategant en la nostra ànima, un batec incessant que ens impulsa a celebrar el Carnestoltes. El futur sempre és incert, i els patiments venen a soles, sovint sense saber quan ens visitaran. Així que qualsevol excusa és bona si ens servix per a disfrutar una miqueta més. No siga siga que…
