[21/03/2023]
Hui es debat en el Congrés de Diputats una moció de censura. Es tracta d’un recurs legislatiu previst en la Constitució perquè es puga exigir la responsabilitat política d’un Govern i, donat el cas, si prosperara la moció, rebent el suport de la majoria absoluta dels diputats, el Govern hauria de dimitir i es nomenaria com a nou president el candidat alternatiu presentat en la mateixa moció de censura.
La paraula censura, com tantes altres de les que usem en l’actualitat, ens vingué del llatí. Però, en esta llengua, el sentit que tenia originàriament era molt diferent del que té en l’actualitat. Al·ludia al càrrec que ocupava un censor. S’havia format de la mateixa manera que molts altres vocables de característiques semblants, com ara magistratura, que era el càrrec que ocupava un magistrat; o la nunciatura, el càrrec d’un nunci; o inclús dictadura, que no era més que el càrrec que exercia un dictador. El censor, en concret, era el responsable d’elaborar el cens de tots els ciutadans de l’Imperi romà, classificant-los segons el seu nivell de renda, i en funció d’això determinar els impostos que havia de pagar cada u. Cató el Vell fou un dels censors més coneguts; i, de fet, sovint també és conegut amb el sobrenom del Censor. Era un càrrec important; tant, que, amb l’autoritat que li conferia l’exercici del càrrec, passà a reconvindre els seus conciutadans pel seu comportament moral. Ja es pot inferir, per tant, sense necessitat de donar més detalls històrics, d’a on, i per què, es va gestar l’actual sentit de la veu censura amb el valor de ‘recriminació’.
