[14/10/2022]
La paraula clot té uns orígens obscurs: segurament prové d’una llengua preromana. És una rara avis supervivent de mil i un embats que ha hagut de lidiar amb altres mots de significat equivalent per a mantindre’s viva en la boca dels parlants. Sant Vicent Ferrer ja la utilitzà en un dels sermons per a recrear un diàleg fictici entre sant Agustí i Jesucrist: «Vull metre l’aygua de la mar en aquest clot». Tal com es desprén fàcilment del context, la paraula clot fa referència a una depressió en la superfície d’un terreny. No importa la seua dimensió. Pot ser gran o xicotet. Hi ha molts topònims que en deixen constància: a Alacant, a Cocentaina, a Cullera, a Moncofa, a Morella…
En la forma de diminutiu, clotet, a més d’usar-se per a referir-se a qualsevol forat menut, es gasta també de manera específica per a referir-se a una depressió xicoteta que es forma enmig de la barbeta. Com el que tenia l’actor Kirk Douglas, que protagonitzà, entre moltes altres, la pel·lícula Espàrtac. El seu clotet era el tret més distintiu de la seua fisonomia facial.
Esta expansió del significat de les paraules és un signe de vitalitat. Com també ho són la gestació de locucions. I amb clot n’hem format algunes realment precioses. N’hi ha una en particular, anar-se’n al clot, usada per a dir d’algú que s’ha mort, que alguns consideren poc respectuosa o, fins i tot, irreverent. Però, en el fons, és l’expressió d’una filosofia de vida. I d’encarar prosaicament la mort. Ara estem i ara no estem. És així, sense solemnitats, que algú dona compte que tal persona ja no viu: «se n’ha anat al clot». De la terra venim; a la terra anirem.
