[10/06/2021]
Amb la paraula cònjuge es designa qualsevol membre d’un matrimoni respecte a l’altre. A vegades, per la influència d’alguns derivats (com conjugal), esta veu es pronuncia erròniament com la g de gat. Però en el cas de cònjuge la lletra g de l’última síl·laba (-ge) s’ha de pronunciar igual que la j de la penúltima (-ju-). La j i la g alternen en moltes paraules del nostre vocabulari representant el mateix fonema, conegut en la terminologia lingüística amb el nom de palatal africat sonor, tal com es pot apreciar en els mots juí i gel, per exemple.
El vocable originari llatí del qual deriva cònjuge és conjux, conjugis. Este ètim s’havia format per la combinació del prefix con- i el mot jŭgum, ‘jou’. El jou (en castellà, yugo) era una peça en forma de dos arcs amb què s’unien dos animals, especialment bous, perquè anaren a la par espentant l’aladre o el carro. Cal remarcar que en llatí jŭgum no tenia cap connotació negativa de sotmetiment, com sí que en té ara entre nosaltres la paraula jou. Les faenes agrícoles eren una font natural de gestació de lèxic. I el jou era una forma simbòlica de referir-se a la unió dels dos membres d’un matrimoni que caminaven l’un al costat de l’altre encarant conjuntament les penes i les alegries. Una simple metàfora de com es veia el matrimoni. O, si més no, de com es volia que fora.
