[15/04/2022]
La paraula crucifixió prové de la forma homònima llatina, creada per derivació de crucificare, verb compost a partir de la combinació de crux, ‘creu’ (que originàriament era un instrument de tortura format per dos pals encreuats), i fixio, derivat de facere, ‘fer’, amb què es designava l’acció del verb. La crucifixió, per tant, no era més que el nom genèric que rebia un mètode d’execució de la pena capital, habitual en molts pobles de l’Antiguitat, en què el reu, lligat o clavat a una creu de fusta, i normalment nu, hi era abandonat fins a la mort, produïda per esgotament físic i per asfíxia. Entre els romans, esta pràctica només s’aplicava als esclaus i als estrangers. Es considerava que la mort per crucifixió era una tortura massa cruel per als ciutadans romans. Sempre hi ha hagut diferències de classe, fins i tot per a morir.
En l’actualitat alguns països —com l’Aràbia Saudí, els Emirats Àrabs Units, el Iemen o el Sudan— mantenen vigent la crucifixió en els seus codis penals. També hi ha constància que l’Estat Islàmic (l’ISIS en anglés) ha crucificat a alguns dels seus enemics en aplicació de la xara (la llei islàmica fonamentada en una interpretació estricta dels preceptes de l’Alcorà). El passat i el present s’encreuen cruelment.
