Els camins que seguixen les paraules al llarg de la seua vida útil —és a dir, en boca dels parlants, que són els que els insuflen l’alé vital— són impossibles de preveure: ni podem saber el temps durant el qual es mantindran vigents ni tampoc el significat que poden adquirir en un futur, i menys encara el de qualsevol dels fillols en què es puga projectar la paraula originària per un procés de derivació. Valga com a exemple del que acabem de dir el vocable llatí fŏllis. En el seu origen s’usava per a referir-se de manera genèrica a una ‘bossa de cuiro’, en què es podia guardar qualsevol cosa, ja fora sòlida, líquida o fins i tot gasosa. En castellà, de fet, este ètim ha donat lloc a la veu fuelle, que, com bé saben, és un instrument que servix per a arreplegar l’aire de l’atmosfera a través d’una vàlvula i insuflar-lo després a pressió per mitjà d’un canonet en una direcció determinada. Cal tindre en compte, per a comprendre millor esta evolució, que en les antigues fargues els ferrers usaven unes grans bosses de cuiro per a avivar el foc que permetia treballar els metalls. Es tracta, en definitiva, d’un procés d’especialització semàntica resultant de l’ús que se n’ha fet.
Però el resultat de l’evolució d’aquell antic fŏllis en valencià és foll, paraula que té un significat ben diferent: el de ‘persona que ha perdut la raó’. És obligat preguntar-se, en primer lloc, per a poder entendre com arribà foll a adquirir eixe significat, què és la raó. Per dir-ho breument, la raó és la facultat del ser humà de reflexionar per a formar-se un juí sobre una determinada qüestió. I no és que els anomenats folls hagen perdut eixa capacitat de discerniment, sinó que les conclusions a què arriben són diferents de les del comú de la gent. Els folls són, per tant, des d’una perspectiva social, els que se separen del sistema de creences generals compartides per la majoria de les persones. I el gran problema associat a este concepte és que no són possibles les discrepàncies. Es té raó o no se’n té; però no és possible que, dient coses diferents, dos persones puguen tindre raó al mateix temps. Per això els assenyats creuen que els folls no regixen perquè han perdut l’enteniment. Tenen el cap buit, ple d’aire. Esta és la idea essencial de la metàfora que ha donat lloc a la gestació de la paraula foll. I no l’hem feta només els valencians. Esta mateixa idea està present en el lèxic de moltes llengües, que l’han associat a paraules derivades de l’evolució de l’antic fŏllis. En francés actual, per exemple, este ètim ha donat lloc a fou (antigament, fol), amb el mateix significat que el nostre foll, igual que el que té folle en italià; en anglés també tenen fool, ‘estúpid’, una versió atenuada del dement; fins i tot en castellà també existia antigament la paraula fol i el derivat folía. Les llengües, inclús les més remotes, mantenen uns vincles impressionants.
La paraula foll ja apareix acreditada profusament en multitud de textos valencians des de ben antic. Però val la pena recordar, com a ben merescut homenatge al pare Jofré, l’«Hospital de Ignoscents, Folls e Orats», una institució fundada en 1409 per este bondadós frare de l’Orde de la Mercé, pionera en el tractament les malalties mentals. A fi de valorar com cal el que representà esta iniciativa, s’ha de tindre present que en aquella època els anomenats «folls» eren sovint objecte d’agressió, de mofa i, quasi sempre, de segregació social.
I no sols ells, els folls, eren segregats. Ho eren tots els que se separaven de les normes de comportament considerades «normals», com les «folles fembres», nom que es donava a les dones que practicaven la prostitució. València, per aquell temps, tenia un immens bordell, famós en tota Europa, acotat dins de les muralles del recinte de la ciutat, anomenat la «Pobla de les Fembres Peccadrius». A estes dones, abocades a la prostitució per a poder sobreviure en un món hostil de moral rígida, se’ls deia «folles fembres» perquè es considerava que tenien una moral lleugera (com la lleugeresa de l’aire).
I transportat per l’aire de ponent ens arribà també, des del castellà, el verb follar, que, curiosament, també procedix del mateix ètim llatí. En el sentit de ‘fornicar’ —el més habitual en l’actualitat—, la RAE l’incorporà al seu diccionari en 1984, i nosaltres una miqueta més tard. Com aquell qui diu, «follem» des de fa quatre dies. L’adopció d’este nou sentit és el resultat d’una curiosa associació sinestèsica. Sembla que algú trobà una gran similitud entre el soroll del fuelle atiat rítmicament per a avivar el foc i els gemecs i pantaixos que se solen emetre al fer l’acte sexual. En el fons, tot és una qüestió d’aire i de bufits. La metàfora ha fet una increïble fortuna.
Tot este revoltim de mots ens ha de fer veure —i comprendre— que la puresa —la lingüística i la no lingüística— no és més que una quimera. Tots som impurs. Els folls no sempre estan equivocats, sinó que a vegades poden ser molt clarividents; les «folles fembres» no es dediquen a satisfer les ànsies sexuals dels «sants barons» perquè tinguen una moral lleugera, i el verb follar, ai!, sí, efectivament, ens ha vingut del castellà, però no per això ha de ser necessàriament rebutjat. El nostre repertori lèxic, com el de totes les llengües, està format per paraules provinents d’ací i d’allà, que s’entrellacen i se separen seguint el curs natural que van traçant els parlants al comunicar-se entre si, tant amb els altres parlants de la pròpia comunitat lingüística com amb els «estrangers», que no «estranys». Tots tenim vincles i antecedents comuns. L’estudi de la genealogia lingüística ens permet descobrir, com ha passat en fŏllis, un antecedent comú que ha anat separant-se en diverses branques, i després, amb el pas del temps, s’han tornat a ajuntar en fecunda creativitat.
Així com tots els rius desemboquen en el mar, un mar immens on es barreja l’aigua de tots els rius del món, i després part d’eixa aigua s’evapora i és transportada pels núvols per a recarregar els aqüífers de les fonts originàries, així anem refent també el nostre cabal lèxic en eixe espai, igualment immens, que és la comunicació global, en què vivim ineludiblement immersos.
Quadro de Joaquim Sorolla exposat en el Palau de la Generalitat: El pare Jofré defenent un foll
