Les paraules amb què anomenem tots els elements del nostre entorn són el reflex de les nostres vivències col·lectives. Necessitem posar nom a tot el que ens aprofita per a relacionar-nos amb altres persones. Més encara: adoptant una perspectiva diacrònica, que ens permeta projectar la nostra mirada al llarg del temps, les paraules ens han servit per a anar superant els reptes de cada dia per a preservar la nostra supervivència grupal. Els humans som sers socials, que vivim en comunitat. Per això necessitem identificar cada una de les persones amb què ens relacionem, i també els animals i les plantes que ens proporcionen aliment o els que suposen una amenaça contra nosaltres; i fins i tot hem de saber identificar amb precisió els minerals i els objectes que ens reporten alguna utilitat. Només així, associant cada element del nostre entorn a un conjunt de sons, podem transmetre les nostres experiències de generació en generació. El repertori de sons disponibles és molt limitat, però anem combinant-los hàbilment per a anar creant famílies de paraules. I a través de prefixos i sufixos anem posant crosses que ens ajuden a ampliar fàcilment el nostre repertori lèxic. O recorrem a múltiples trops per a anar eixamplant els significats de cada paraula. Així és com, a través de metàfores, sinècdoques, sinestèsies i altres figures de dicció, anem donant nom a cada cosa. Però, dins d’este procés global, cada paraula té una història singular, plena de curiositats. I, si rasquem una miqueta en la història de cada vocable, podem trobar pistes que ens proporcionen claus per a reconstruir part del nostre passat.
La paraula judia, per exemple, ara és possiblement desconeguda per molts parlants. No la gasten perquè ha deixat de formar part de les seues necessitats comunicatives. Ens agrade o no, així és la vida. Els elements característics de la vida rural, tan importants en altres temps, s’han diluït en el magma de necessitats que ens reclama l’atenció en el nostre sistema de vida actual. Però, amb independència d’esta realitat ineluctable, cal dir que per a molts valencians la paraula judia encara és ben viva. S’usa per a designar un pardal molt vistós. Si el vérem, difícilment ens passaria desapercebut. I, si coneixem la història del nom amb què el designem, segurament el retindrem per a sempre.
La judia és una au d’uns trenta centímetres, una miqueta més menuda que un colom; les plomes del dors de les ales són de color verdós, que s’entremescla amb plomes grises, blaves i liles, amb reflexos iridescents, que destaquen molt amb les plomes del ventre, de color blanc nivi. La gola i el pit formen una espècie de plastró de color negre, i així són també, d’eixe mateix color negrós, les plomes d’una xicoteta franja que recorre la part central del cap fins a erigir-se, a manera d’elm, en un plomall erèctil que s’eleva des de la part posterior del cap. Este és, segurament, el tret més singular d’este pardal, i per això als nostres avantpassats els va cridar l’atenció, i li posaren de nom de judia. Li digueren així perquè els recordava el gorro característic dels jueus sefardites, que tenia un pic en la part posterior per a arreplegar-se el monyo. En les Illes Balears s’utilitza la variant juia (que, actualment, es pronuncia [ʒúja], amb l’accent tònic sobre la u; però antigament es pronunciava juïa, amb l’accent sobre la i). Es tracta, sens dubte, d’una forma molt antiga. Cal recordar que els jueus foren expulsats d’Espanya en 1492.
Cal apuntar també, per a reforçar la llarga tradició d’este mot i refusant al mateix temps qualsevol sospita de castellanisme —per la similitud amb la forma castellana corresponent—, que la forma jueu antigament era judeu: «com la absència del dit judeu per la presència de Déu sie complida», es deia en una carta datada en 1266. I encara es manté, esta d, en molts altres cultismes de la mateixa família, com judaisme o judaic. La terminació -ia, per una altra banda, era també ben normal en la formació del femení de paraules acabades en -eu. Així es pot veure, per exemple, en el femení del possessiu meu, que antigament era mia: «No·s pot saber la mia gran tristor!», declamava poèticament Ausiàs March.
Però sí que es pot saber la causa de la tristor dels valencians, com a col·lectivitat, per la pèrdua de moltes paraules de la pròpia llengua. Cada paraula és la plasmació d’una mirada peculiar del nostre entorn. I totes, conjuntament, conformen un calidoscopi complementari que ens permeten captar la diversitat de percepcions d’un món global. Per això pot resultar útil contrastar els noms de cada llengua al mateix objecte. Entre molts catalans este ocell és conegut amb el nom de fredeluga, mot format per derivació de fred. Els pagesos catalans tenen fins i tot una dita que proclama que «fredeluga per l’octubre, neu segura». La presència d’estos pardals en terres catalanes a començaments de la tardor ajudava els camperols a preveure l’oratge que tindrien durant la temporada hivernal. En castellà i en gallec, partint d’esta mateixa associació d’idees, la forma més habitual d’anomenar este ocell és avefría. En francés és conegut com a vanneau, que manté una relació directa amb el nom llatí fixat en la nomenclatura científica per a esta au, que és Vanellus vanellus, diminutiu de vannus, ‘palmito, ventall’. En este cas, el tret destacat, focalitzat en la retina dels que la van batejar així, és la forma de les ales, que bat lentament, com una palometa. En anglés li diuen lapwing, nom que fa referència a les piruetes (dites lapping en anglés) que fa el mascle durant el seu festeig a la femella amb aspiracions de ser acceptat com el pare dels seus pollets.
Cada nom és un món.
