Les coses són com són, certament, i les paraules no són més que una cadena de sons que ens ajuden a encapsular conceptualment la realitat que ens envolta: una realitat complexa, que desborda els límits de les lletres-barrots amb què intentem engabiar-la. Eixes paraules que usem per a comunicar-nos —convé remarcar-ho per a evitar que ens porten a error— no són tampoc formes neutres que transmeten asèpticament un contingut determinat. Cada paraula està contaminada per la seua història particular, moltes vegades una història convulsa, sacsada per múltiples vicissituds. I, en eixe extens camí que recorren els vocables en boca dels parlants al llarg del temps, els parentescos lèxics, siguen formals o semàntics, poden fer-nos creure que les paraules signifiquen una cosa diferent de la que realment signifiquen. Els matisos són importants, i a vegades més i tot: són claus per a poder distingir la realitat de les aparences enganyoses.
Valga com a exemple pràctic d’este embrollat procés en què es combinen confusament ficcions i realitat els mots amb què es designen els protagonistes del conflicte en què actualment estan immersos els habitants d’Israel i/o Palestina. Els mateixos topònims amb què es coneixen els territoris que acullen els protagonistes d’esta història també s’han confós històricament; i els gentilicis, encara més. És un drama antic i molt llarg, on l’escenari i els actors han anat variant al llarg del temps. La diversitat de noms que han rebut els protagonistes d’esta història tenen, no es pot negar, una relació de parentiu, que els connecta entre si, i això ha fet que a voltes s’usen de manera indistinta, com si foren intercanviables. Però no ho són. Cada veu té un valor específic, que delimita el seu abast semàntic i concreta el col·lectiu de persones que comprén. Els sinònims, com els parents, no sempre estan ben avinguts.
Així que anem a pams, acotant els sentits i les responsabilitats dels individus que integren cada grup, i evitar així que paguen justos per pecadors. Els prejuís socials es fonamenten sovint en una forma lingüística, que aglutina a tots els membres d’un col·lectiu, de manera indiferenciada, en una paraula genèrica. Per tant, per a intentar desembrollar este enrevessat jardí de paraules, millor si comencem pel principi. La història és llarga. Comença concretament amb Abraham, patriarca i profeta del judaisme, el cristianisme i l’islam, les tres religions monoteistes que estan en la base dels conflictes d’aquells inhòspits paratges, regats amb sang abundant, que en un altre temps foren vistos com paradisíacs. Abraham és considerat el primer hebreu, paraula que en arameu significava ‘de l’altra banda del riu’. I eixe era el cas d’Abraham, que deixà la seua Caldea natal i, després de travessar el riu Èufrates, s’establí a Canaan. No deixa de ser curiós que esta paraula estiga emparentada amb l’arrel àrab br, que significa ‘creuar, travessar’. Els pols del conflicte no sols estan units per una genealogia comuna, sinó també per llengües que compartixen moltes arrels etimològiques. Les paraules ens preserven la memòria històrica, i els diccionaris, com a reculls de lèxic patrimonial, deixen constància dels significats que cada comunitat lingüística ha anat atribuint a les paraules que han anat usant els parlants al llarg del temps. I així és com cal entendre un dels sentits que dona el Diccionari Normatiu Valencià a la paraula hebreu, concretament el que fa referència als individus d’un grup de pobles semites que habitaren Palestina. Quedem-nos ara amb això, sense necessitat d’aprofundir més en la qüestió: que hebreu és un gentilici que, almenys en un primer moment, al·ludia a un conjunt de pobles semites, en plural, que habitaven un territori anomenat Palestina. I prosseguim ara el nostre periple a través d’este mar de paraules. El fil del relat ens anirà proporcionant les respostes necessàries per a entendre el perquè de cada cosa.
La història continua amb Jacob, fill d’Isaac i net d’Abraham. Jacob, en un moment determinat de la seua història personal, passà a dir-se Israel. El canvi de nom no fou degut a una vel·leïtat capritxosa, sinó un designi diví: «d’ara en avant no et diràs més Jacob. El teu nom serà Israel», li ordenà Jahvé. O això és, almenys, el que es relata en el llibre del Gènesi. En la Bíblia tot té la seua raó de ser. En hebreu, Yisra’el és una paraula composta formada per la fusió de yisra, que significa ‘el que lluita’, i el sufix el, ‘Déu’ (present en molts altres antropònims, com Daniel, Rafael, Gabriel, Ismael…). I és que Jacob, sense tindre’n consciència, havia «lluitat amb Déu i amb els hòmens». Els descendents d’Israel foren anomenats israelites, i així consta també explícitament en la definició que en dona el Diccionari Normatiu Valencià: ‘Membre del poble bíblic d’Israel’.
La vida continua el seu curs, engendrant noves vides i noves paraules. Israel tingué dotze fills, cada un dels quals, amb la seua prole, constituí una tribu, i conjuntament conformaren l’antic poble d’Israel. Però no totes les tribus corregueren la mateixa sort. Alguns fills d’Israel moriren jóvens, i altres patiren persecucions i foren abocats a l’exili. Judà fou el quart fill d’Israel en la línia successòria, i els seus descendents, anomenats jueus, s’agruparen en un territori que rebé el nom de Judea. Convé recordar, pel protagonisme que té en esta història de noms, que un dels descendents de l’estirp de Judà fou David, que, a més de lluitar contra Goliat, un gegant de dos metres i mig d’origen filisteu —que, curiosament, habitaven en l’actual franja de Gaza—, i véncer-lo amb una rudimentària fona, fou ungit rei de tots els israelites i expandí gloriosament el seu regne fins a arribar a Jerusalem. Però la glòria és efímera, i el seu regne fou assolat pels assiris l’any 722 a. C. A resultes d’este fet històric, el diccionari atribuïx a la paraula jueu un sentit específic que fa referència als individus d’una comunitat originària de Palestina i dispersa arreu del món. Remarquem novament l’al·lusió al topònim Palestina.
A partir d’aquell moment, els jueus deixaren de ser els habitants d’un lloc concret per a dispersar-se per tot arreu; però esta dispersió no els feu perdre la seua identitat. La diàspora dels jueus feu que es crearen noves paraules i que els vocables que ja existien adquiriren nous sentits. Els jueus anaren creant, allà on s’establiren, comunitats tancades, que reberen el nom de jueries o calls. La cohesió grupal es preservà gràcies al manteniment de les seues creences i tradicions, que amb totes les seues derivacions i variacions conformen el judaisme, una religió fonamentada en les ensenyances i els rígids preceptes de l’Antic Testament. Potser per això i, alhora, per les seues relacions endogàmiques, restringides als membres de la mateixa comunitat o d’altres comunitats jueues, generaren desconfiança i fortes suspicàcies entre els veïns dels llocs on s’assentaren. I no sols pel seu aïllament; també, i sobretot, perquè, gràcies a eixa xarxa de relacions comunitàries, desenvoluparen una florent activitat comercial i aconseguiren un gran poder econòmic i social. La seua riquesa i poder feu que foren vistos com una amenaça pels grups de poder instituïts, i amb un enorme recel per la resta de comunitats amb què estaven en contacte. Per això foren fustigats i assetjats en molts països. D’Espanya, concretament, foren expulsats l’any 1492 pels Reis Catòlics. D’aquella època perdura en els diccionaris una altra accepció de la paraula jueu amb el significat de ‘usurer, avar’. És un reflex de la imatge social que projectaven en aquella època.
El sentiment antisemita s’havia estés per tota Europa. La paraula pogrom posa en relleu les difícils relacions dels jueus amb les comunitats amb què entraren en contacte. En el diccionari està consignada amb el sentit de ‘massacre de gent indefensa’. Però en el seu origen s’aplicava exclusivament als assalts a les jueries. És una paraula d’origen rus, que s’ha estés per totes les llengües, cosa que posa de manifest l’extensió dels sentiments antisemites. Ningú està lliure de pecat. I nosaltres, els valencians, no en som cap excepció. El 6 de juliol de 1391 un grup d’uns cinquanta jóvens irromperen violentament en la jueria de València per la porta del carrer del Mar al crit de «muyren los dits juheus o ‘s facen cristians». És una proclama que es repetix una vegada i una altra en l’assalt de moltes jueries. El resultat d’aquella incursió fou terrible. Segons l’atestat firmat per Joan Villarrasa, governador del Regne de València en aquella època, foren assassinats 230 jueus. I no és un cas aïllat, fruit d’un arravatament juvenil. La pressió antisemita continuà exercint-se durant molt de temps, fins i tot després de la seua expulsió formal. El pare del filòsof i humanista Joan Lluís Vives, Lluís Vives de Valeriola, d’ascendència jueua, que havia optat per abraçar la fe cristiana —si més no, formalment— per a poder continuar vivint a València, fou desposseït dels seus béns i cremat en la foguera acusat de criptojudaïtzant en 1524; i sa mare, Blanquina March Almenara, també fou condemnada en efígie per heretgia i apostasia, i les seues despulles foren desenterrades 21 anys després de la seua mort per a ser cremats en 1529. Són episodis que revelen un clima d’odi i de profunda intolerància social. Joan Lluís Vives, per molt que la seua estàtua presidisca actualment el claustre major de la Universitat de València, en just reconeixement als seus mèrits intel·lectuals, abandonà la ciutat de València als dèsset anys i no tornà mai més. Comprensible.
Com també és comprensible que, com a reacció a este clima d’hostilitat contra els jueus en tota Europa, durant el segle XIX, impulsat pel periodista austrohongarés Theodor Herzl, sorgí el sionisme, un moviment polític que reivindicava la reunificació dels jueus dispersos per tot el món en les terres de l’antiga Palestina. El nom de sionisme al·ludix al nom d’una antiga fortalesa conquistada pel rei David —el que lluità contra el gegant Goliat— en l’actual emplaçament de la ciutat de Jerusalem. La vida pega voltes i més voltes, i tot pareix una enorme metàfora. Les persecucions i les massacres de jueus per part del règim nazi foren el detonant definitiu que induïren l’Organització de les Nacions Unides a auspiciar la creació de l’Estat d’Israel en 1948 en el territori de l’antic protectorat britànic de Palestina.
Però la decisió de crear un nou Estat, lluny de convertir-se en la solució definitiva dels problemes dels jueus, ha sigut al seu torn l’origen de molts altres conflictes. La convivència amb els pobles veïns no ha sigut fàcil. I ahí estan, atestant-ho, la Guerra de la Independència, en 1948; la Guerra del Sinaí, en 1956; la Guerra dels Sis Dies, en 1967; la Guerra del Yom Kippur, en 1973, i ara, després del segrest de 199 persones per Hamàs el passat 7 d’octubre de 2023, l’Exèrcit d’Israel invadí Gaza…
Els ciutadans d’este nou Estat reben el nom de israelians. I, encara que siga evident, potser és útil recordar que les decisions del Govern d’Israel no tenen per què ser compartides pel conjunt d’israelians, com passa, per una altra banda, amb les decisions de qualsevol Govern del món. Els gentilicis són l’expressió d’una identitat col·lectiva. Però cal no oblidar que cascú és cascú, i les identitats col·lectives es forgen per la conjunció de molts factors.
Amb este relat hem parlat de molts grups ètnics i religiosos; però, sobretot, més enllà dels noms concrets i de les històries particulars, subjau la intolerància i les seues conseqüències. No importa massa determinar qui és en cada cas el subjecte actiu i el subjecte passiu. Tots som víctimes i botxins. Al remat, els valencians actuals som descendents de molts pobles que ocuparen estes terres abans que nosaltres. Per les nostres venes corre sang ibera i fenícia, grega i romana, mora i jueua, catalana i aragonesa… La seua història és també la nostra. Som terra d’al·luvió: la nostra genètica és fruit de molts encreuaments. La història del nostre lèxic ens ho recorda. Però, a més d’ajudar-nos a comprendre millor una realitat complexa, aparentment aliena, com és el conflicte àrabo-israelià, també pot servir-nos, de retruc, per a extraure lliçons de vida que neutralitzen els brots d’intransigència i afavorisquen la nostra convivència.
