En l’actual conjuntura sociopolítica, en què les majories absolutes d’altres temps semblen haver-se esvanit, la paraula negociació ha adquirit una forta revifada, i molt especialment després d’unes eleccions. Els partits polítics es veuen obligats a negociar entre ells per a arribar a acords que els permeten conformar majories de govern que proporcionen una certa estabilitat al funcionament de les institucions. Però la negociació no és, ni de bon tros, una veu privativa de l’àmbit polític. Està present en tots els ordes de la vida, tant en l’espai més íntim i personal com en l’esfera pública i social. Es tracta, en definitiva, d’un recurs per a intentar resoldre un conflicte d’interessos entre dos o més persones, consistent a intercanviar els punts de vista de les diverses parts implicades, i esforçar-se després per buscar fórmules per a arribar a un acord que els permeta dirimir les seues diferències, bé adoptant una línia de conducta compartida o bé renunciant a part de les pretensions.
En el fons, res de nou. L’ús d’esta paraula és tan antic com la mateixa llengua. En valencià, en concret, ja apareix documentada en el Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, que data de 1296, on s’encomana a Pere d’Almenar que viatjara a les illes de Sardenya i Sicília per a fer una «negociació» que permetera pal·liar la penúria de blat que s’estava patint en la ciutat de València. Però, més enllà d’esta anècdota puntual, l’important és constatar que, ja des de ben antic, la negociació s’ha vist com una via per a trobar solucions als conflictes que es van generant en el decurs de la vida.
I tampoc és que els valencians fórem els promotors d’esta fórmula, ni menys encara que inventàrem la paraula negociació, tot i que tenim —i potser ben justificadament— una certa fama de pactistes. El paper destacat de sant Vicent Ferrer en el Compromís de Casp per a decidir qui havia de succeir l’últim rei de la Corona d’Aragó, Martí l’Humà, mort l’any 1410, que s’emmarca en un conflicte internacional de grans dimensions, amb el Cisma d’Occident com a teló de fons, avala sens dubte esta fama de negociadors. Però este vocable, com tants altres dels que conformen la nostra llengua, ens havia vingut del llatí, concretament de negotiatio, que s’havia format afegint el sufix -atio, usat per a indicar una acció, a la veu negotium, ‘negoci’, i que al remat al·ludia a les accions dutes a terme per a fer un negoci. Però cal tindre present que la idea que tenien els vells romans del negoci no era exactament la que en tenim ara. S’entendrà millor el seu significat si recorrem a una breu explicació etimològica de l’origen d’esta paraula: negotium és el resultat de la fusió de nec, ‘ni’, i otium, ‘oci’. La cronologia és important: primer fou l’oci, i després, el negoci. En l’antiga Roma, l’otium no era, com potser s’entén en l’actualitat un estat d’inactivitat perquè cada u, individualment, fera el que li abellira. L’oci era més prompte un ideal de vida. I no sols dels patricis. Totes les classes socials, en major o menor mesura, participaven de les festes que jalonaven el calendari romà, i amb este fi es construïren impressionants amfiteatres, circs i altres construccions on se celebraven espectacles massius, però també espais més reduïts, com les termes, on els ciutadans romans es relaxaven i es propiciaven contactes socials o plaers més íntims.
Els negocis, en canvi, eren les activitats que es feien quan no hi havia oci. O siga, les ocupacions normals dels dies laborables que en diríem ara: que si treballar la terra, que si portar els animals a pasturar, anar a la conquista de nous territoris, fer transaccions comercials… Tot allò que tenia a veure amb la necessitat de guanyar uns quants denaris (nom de la moneda utilitzada pels romans que ha donat lloc als nostres diners). L’oci i el negoci, en definitiva, eren —i continuen sent— activitats que es complementen per a anar surant en el nostre trànsit vital per a procurar-se una existència un poc més agradable. No sols som descendents genèticament dels antics romans; som també hereus de la seua concepció de la vida. I per això assumim que negociar és renunciar a pensar que tenim tota la raó; sabem també que negociar ens obliga a escoltar les peticions dels altres i a oferir-los part del que demanen, inclús quan pensem que no tenen raó. Negociar, al cap i a la fi, és un estadi de civilitat; o més ben dit: un principi ètic que ens permet una convivència en harmonia en un món plural des del respecte a la diversitat de pensament. I, des d’esta actitud de respecte, sabem també que la negació de la negociació ens du inevitablement a la imposició o a l’aïllament. Es fa difícil imaginar alternatives civilitzades que prescindisquen de la negociació.
