Hi ha paraules que semblen molt nostres, però no ho són. O potser sí. Tot depén dels ulls amb què contemplem el nostre patrimoni lèxic i, sobretot, del valor que atribuïm al possessiu nostre. Què podem considerar nostre? En llengua, poques coses ho són. Però no sols en llengua. Eixa mateixa percepció respecte al que és nostre o no ho és pot traslladar-se també a moltes altres manifestacions del nostre patrimoni cultural, com ara la música, la dansa o la gastronomia. I, encara, anant més enllà, també es podria eixamplar inclús a les persones que ens atribuïm la condició de propietaris de les paraules. Qui és valencià?
Potser és preferible no entrar en este tipus d’elucubracions. No ens portarien enlloc. Però, així i tot, estos interrogants poden ajudar-nos a comprendre la dificultat d’establir un criteri clar de genuïnitat lèxica. Els límits de l’autenticitat són sempre difusos. Tenint en compte estes premisses com a punt de partida, cal apuntar que la paraula socarrat, que molts valencians perceben com a molt pròpia, i potser fins i tot com a emblema de genuïnitat, té un origen molt remot. El temps ho difumina tot, i ens aboca ineludiblement a elucubracions vagues on les certeses no existixen. Així que cal aventurar-nos per camins incerts.
El verb socarrar segurament prové d’una llengua preromana, i la seua arrel ha quedat reflectida en diverses llengües peninsulars de manera molt curiosa. La pista que més llum ens pot aportar en la busca dels seus orígens perduts és possiblement la veu basca sukarra, que actualment s’usa amb el significat de ‘febra’; si bé, originàriament, s’havia format per la fusió de su(a), ‘foc’, i kar(ra), ‘flama’. La relació semàntica entre el foc, la cremor i la calentura corporal és prou evident. No cal esplaiar-se en explicacions innecessàries. Per la seua banda, en castellà l’ús de la paraula socarrar es consigna també des de ben antic. Ja l’arreplegà Elio Antonio de Nebrija en el seu Vocabulario español-latino, publicat l’any 1495, com a traducció de amburo -is, terme llatí que significa ‘soflamar’.
Acceptem, per tant, com a punt de partida, que la paraula socarrar no és nostra; o, almenys, que no és exclusivament nostra. Però també és evident, per una altra banda, que esta paraula ha adquirit entre els valencians una vitalitat i uns sentits específics inexistents en altres llengües. Un d’estos significats del substantiu socarrat que s’associen indefectiblement al valencià és el referit a la capa d’arròs de la paella que queda adherida al calder en què es cuina. I potser encara més el diminutiu «socarraet», amb l’elisió de la d intervocàlica, que pareix concentrar no sols el sabor de l’essència de la paella sinó també la identitat lingüística dels valencians.
I no és este, ni de bon tros, l’únic sentit específic que donem els valencians a la paraula socarrat. També la utilitzem per a referir-nos a una rajola de fang amb dibuixos, que tradicionalment s’usava per a cobrir l’espai entre les bigues del sostre i que, actualment, vista amb uns altres ulls, és considerada per molts com una manifestació singular del patrimoni artístic valencià. Però, sobretot, la paraula socarrat té un caràcter identitari i reivindicatiu per a molts valencians, especialment per als xativins, que l’han assumit per a autodenominar-se, i rememorar així, orgullosament, l’«obstinada rebel·lia amb què van resistir […] els veïns de la ciutat de Xàtiva» el cruel atac de les tropes de Felip V, que, comandades pel mariscal Claude François Bidal, marqués d’Asfeld, incendiaren la ciutat el dia 19 de juny de 1707.
Però ja se sap que les paraules, a través del temps, van creant associacions curioses. Un parent de socarrat, vestit quasi amb les mateixes faldes, però de significat ben diferent, és el mot castellà socarrón. El punt de connexió entre les dos paraules s’explica fàcilment. La paraula socarrón s’aplica a aquells que practiquen una burla càustica, eixa burla que crema les entranyes. Amb una idea relativament semblant, també tenim en portugués la paraula socarrão, usada amb el significat de ‘bergant, truà’.
Reconstruint l’arbre genealògic d’esta paraula, trobem encara un altre membre de la mateixa família lèxica una miqueta despenjat, i potser per això resulta més difícil identificar-lo, si més no per l’aparença formal. Ens referim al xurrasco, paraula que actualment s’usa per a referir-se a un tall de carn, generalment gros i d’origen boví, cuit a la brasa o en una graella. La relació semàntica és prou evident. I, amb una breu explicació de l’evolució formal, es percebran millor els llaços familiars. De la forma socarrar es passà a sucarrar, amb u; esta forma és una pronunciació molt habitual en una àrea molt extensa del nostre domini lingüístic, i fins i tot així és com està consignada en molts diccionaris històrics, com el de Pere Labèrnia, el de Josep Escrig o el de Martí Gadea. De sucarrar es passà a chuscarrar a través d’un procés de palatalització. Així consta encara en alguns diccionaris de la llengua espanyola, com el de María Moliner o el de Manuel Seco, i posteriorment, a través d’una metàtesi (o siga, una alteració de l’orde de les síl·labes), es passà a dir churrascar. Com a derivat deverbal es creà el substantiu churrasco, que recentment s’ha adaptat al valencià com a xurrasco.
La gastronomia no té fronteres, sobretot perquè els plaers de la gola sempre han resultat molt atractius. Això ha fet que les paraules d’este camp semàntic s’escampen il·limitadament traspassant totes les fronteres a través del temps. Intentant recórrer ara el camí invers, apleguem a un punt de convergència en què les identitats es diluïxen i la genuïnitat lèxica no passa de ser una quimera. El passat i el futur s’entremesclen boirosament.
