Els fets de cada dia posen de manifest que la vida és una immensa roda que gira i gira al llarg del temps, i el present i el passat s’encreuen indefinidament. És cert que, a vegades, els problemes que ens afligixen són expressats amb paraules diferents, i això fa que tinguem la impressió que es tracta de problemes diferents. Pura aparença o mera desconeixença del nostre passat. Però la realitat és tossuda, i al final acabem entropessant una vegada i una altra amb la mateixa pedra. La sénia del temps s’encarrega de tornar-nos al punt de partida. Valguen com a mostra d’eixe retorn als nostres orígens antropològics dos notícies recents publicades en els mitjans de comunicació. Es tracta, convé aclarir-ho per a evitar malentesos, de notícies inconnexes, sense cap lligam; però l’argamassa lèxica amb què hem anat cimentant el nostre llenguatge fa que queden inextricablement unides entre si.
La primera notícia seleccionada destaca que «la policia ha detingut un home per haver violat una cabra en l’Hospital Veterinari de la Universitat Complutense de Madrid». És un tema que, certament, pot resultar escabrós. O anecdòtic. Tot depén de la perspectiva amb què es contemple. I potser ho és, tant una cosa com l’altra, almenys en l’actualitat; però en altres temps les pràctiques zoofíliques foren prou habituals, si més no en certes latituds. L’ímpetu sexual és una força poderosa que no mira pèl, i a voltes es manifesta de forma salvatge.
La segona notícia destacada també té relació amb els impulsos sexuals descontrolats. Fa referència concretament al comentari que feu el papa Francesc en una reunió de la Conferència Episcopal Italiana en què, tractant el tema de la pederàstia, que últimament ha esguitat escandalosament la reputació de l’Església catòlica, digué que «en els seminaris hi ha massa mariconeig». O així és, almenys, com ens ho han relatat alguns dels nostres mitjans de comunicació, encara que, evidentment, el papa no digué això. Segons transcriuen els diaris italians, el pontífex parlà literalment de frociaggine, un vocable italià que, tot i tindre un significat semblant, té unes connotacions lleument diferents. Cada paraula és única, i molt especialment en un camp semàntic tan espinós com el de la sexualitat.
Hi ha moltes paraules del nostre vocabulari que s’han usat per a referir-se a les persones que senten atracció sexual per individus del mateix sexe. I, per això mateix, per no focalitzar la problemàtica que estem intentant abordar en el que digué o deixà de dir el papa, és preferible centrar-se en el vocable d’este camp semàntic que més s’ha usat històricament en la nostra llengua: el de sodomita. Això ens permetrà traçar millor el perímetre conceptual. En valencià ja apareix reportat l’any 1269 en el Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, on es diu que «à estat denunciat que·l alamín de Cocentània à feyt vici de sodomita». És important remarcar que la paraula sodomita apareix associada a «vici» i a «denúncia». És una combinació habitual que apareix reiteradament al llarg de molts segles. I no és casual.
El terme sodomita ja nasqué, de fet, amb este estigma. El primer que l’utilitzà fou sant Pere Damià, un monjo benedictí italià, en el Liber Gomorrhianus (‘El llibre de Gomorra’), publicat en 1051, precisament per a denunciar davant del papa Lleó IX les pràctiques que ell considerava immorals del clero de l’època. Té, per tant, ni que siga en la seua finalitat última, un gran paral·lelisme amb les preocupacions expressades pel papa Francesc. Sant Pere Damià parlava concretament del «peccatum sodomiticum», en llatí, al·ludint amb esta expressió a les pràctiques generalitzades en què, seguint la narració del Gènesi —el llibre de l’Antic Testament que explica l’origen del món i del gènere humà—, incorrien els habitants de Sodoma i Gomorra i la resta de ciutats de la fèrtil vall de Siddim, on implícitament subjau la idea que la vida còmoda i regalada és la porta que dona entrada a tots els vicis. Esta idea també apareix recurrentment al llarg dels segles per a explicar la degradació moral de cada època.
La narració bíblica en què se sustenta el significat actual de la paraula sodomita és una vella faula, de cronologia dubtosa, compartida pels musulmans en l’Alcorà, i la Tanakh, el llibre sagrat dels jueus. La història, en essència, conta que Lot, nebot d’Abraham, estava assentat a l’entrada de Sodoma quan va veure arribar dos forasters, i els oferí que passaren la nit en sa casa; però, havent transcendit la notícia de la presència d’estos dos hòmens desconeguts en la ciutat —que resultà que eren emissaris de Déu—, una turba de jóvens i vells acudiren a la casa de Lot i li demanaren que els fera eixir perquè volien «abusar d’ells». Així és, almenys, amb estes paraules tan crues, com es relata este episodi en la traducció de la Bíblia Interconfessional. Altres versions de la Bíblia, com la francesa, es referixen a estos fets de forma més subtil: «pour que nous les connaissions» (‘perquè els coneguem’). Cal dir, amb tot, que el verb conéixer és usat ambiguament en la Bíblia, i això ha fet que este passatge haja donat lloc a interpretacions diverses. En el mateix Diccionari Normatiu Valencià ja s’explica que una de les accepcions de conéixer és ‘tindre relacions sexuals (amb algú)’. Eixa ambigüitat ha fet que en la tradició cristiana i islàmica s’ha tendit a interpretar esta vella història com una al·legoria per a justificar el castic de Déu als sodomites pel seu desenfrenat desig sexual, mentre que en la tradició judaica i també en algunes esglésies cristianes s’ha tendit a considerar que l’ofensa a Déu estava causada, en realitat, per la falta d’hospitalitat que havien mostrat els sodomites amb els seus emissaris. Cada u conta les coses d’acord amb la lliçó que vol transmetre.
No té ara tampoc més importància, per a l’objecte d’este article, intentar desentranyar la intenció última amb què se suposa que actuaren els sodomites. El que sí que ens interessa és deixar constància de la diversitat de perspectives morals, i sobretot de com han quedat reflectides estes diferències en el significat que ha anat adquirint la paraula sodomia en cada llengua. Per a nosaltres, este mot ha quedat associat a la pràctica del coit anal i, per extensió, a l’homosexualitat masculina. Este mateix sentit és el que també tenen les paraules equivalents d’altres llengües romàniques pròximes, com sodomía en castellà, sodomie en francés o sodomia en italià i en portugués. Esta similitud de significats no sols reflectix la proximitat de les nostres llengües, sinó també una mateixa concepció moral. En canvi, en altres llengües el significat d’esta paraula ha adquirit un sentit distint. En alemany, per exemple, el mot Sodomie s’usa exclusivament per a referir-se a la copulació amb un animal, i en algunes llengües nòrdiques, com el noruec i el danés, sodomi ha adquirit un significat més global, que fa referència tant al sexe anal com al bestialisme.
En el fons, totes estes variacions semàntiques de la paraula amb què originàriament es designava els habitants de Sodoma —elevats per antonomàsia a paradigma de la degradació moral— posen en relleu la diversitat de concepcions morals de la sexualitat. En la majoria de civilitzacions antigues, tant d’Occident com d’Orient, la sexualitat es reduïa a un impuls primari, de caràcter instintiu, que proporcionava plaer, i poca cosa més. Mentre no es forçara a ningú a fer res en contra de la seua voluntat ni se li fera mal…, era una qüestió que pertanyia a l’esfera privada. Hi ha moltes obres literàries, relleus escultòrics i altres manifestacions artístiques de l’Antiguitat que deixen testimoni d’estes pràctiques amb una gran naturalitat. I, de fet, en llatí clàssic no existia cap paraula per a referir-se a les relacions homosexuals. No en sentien la necessitat.
La necessitat de tindre una paraula específica sorgí quan es prengué consciència del pecat. I per això es creà la paraula sodomita, per a anomenar aquells que incorrien en certes pràctiques sexuals que no tenen una finalitat reproductiva, i que per això constituïen una ofensa contra Déu. I en este mateix sac ficaven tant les relacions sexuals entre els individus del mateix gènere com les practicades amb animals. Alguns membres de la mateixa Església no ho han interpretat d’una manera tan rígida. No sempre és fàcil discernir què està bé i què està malament. I fins i tot sabent-ho, o creient-ho saber, no sempre és possible reprimir eixa poderosa força que impulsa els sers humans a fondre els seus cossos en busca de plaer. Ni tan sols per aquells que s’erigixen en guardians de la moral.
Les fronteres del pecat sempre han sigut dubtoses. O, si més no, reinterpretables. Pegant-li la volta a les coses, el significat que donem ara a cada paraula ens permet descobrir la història de les nostres passions i pulsions col·lectives.
