[25/06/2018]
El verb xalar és una creació lèxica relativament recent. Es documenta per primera vegada a començaments del segle XIX. Probablement és un manlleu de l’occità chalà o de l’italià scialare. Es tracta de mots procedents del llatí exhalar, que originàriament significava ‘respirar, bufar’, i per extensió va derivar a ‘esplaiar, passar-s’ho bé, divertir-se’.
Manuel Sanchis Guarner, en La llengua dels valencians, referint-se a la concepció que tenien del valencià alguns sectors socials, fa servir en un passatge el substantiu xala per a referir-se a aquells que «pretenen reduir el valencià a les esferes familiars, la broma i la xala, les interjeccions i l’esplai popular».
El verb xalar, a més, com una derivació semàntica del significat bàsic comentat més amunt, també significa ‘perdre la raó’, que ha donat lloc també a l’adjectiu xalat: «el xicon este està xalat: no diu més que desficacis».
