L’estiu és una època de l’any caracteritzada —almenys en les nostres latituds— per l’augment de la llum solar i de la temperatura ambiental. Però, evidentment, l’estiu no és només això. Durant esta època de l’any són moltes les persones que alteren les seues rutines habituals. Una cosa i l’altra estan íntimament lligades. El bon oratge fa que molta gent isca de casa amb més freqüència, es veja més amb els amics, viatge o es desplace a apartaments o segones residències… També canvien, com és lògic, els hàbits alimentaris. Els plats potents i caldosos de l’hivern se substituïxen per ensalades, plats freds i menjars lleugers. La vida sobrevola lleugerament durant esta època de l’any com una brisa tènue. I buscant justament els plàcids bufits del vent, aquells que tenen l’oportunitat es llancen a preparar menjars a l’aire lliure, sovint recorrent a barbacoes.
La barbacoa, a més de ser un aparell portàtil constituït per un foguer i unes graelles, que servix per a fer menjars a la brasa, generalment a l’aire lliure, és el nom d’una cançó estiuenca del cantant i compositor d’origen francés Georgie Dann que, en un dels seus versets, proclama «qué buenas, las chuletas de cordero». Les anomenades «cançons d’estiu» tenen melodies i lletres lleugeres i contagioses. I, si eixa cançó fou declarada cançó de l’estiu en 1994, l’any següent, en 1995, s’incorporà la paraula barbacoa als nostres diccionaris. Potser era un efecte més del contagi cultural al qual tots estem sotmesos. Com tants altres estrangerismes, este ens arribà a través del castellà; però, en realitat, originàriament procedia del taïno, una llengua ameríndia ja extinta, que es parlava en algunes illes del Carib.
La conformació de les llengües és un intercanvi constant de formes que van d’ací cap allà i d’allà cap ací. I, si barbacoa és per a nosaltres un préstec del castellà, la paraula chuleta és per als castellans un préstec del valencià. Així ho diu explícitament la Real Academia de la Lengua Española en la informació etimològica de l’entrada chuleta del seu diccionari: «Del valenciano xulleta». Esta forma és un diminutiu de xulla, que prové de axungĭa, un vocable llatí format per la combinació de ăxis, que significa ‘eix’, i del verb ungĕre, ‘untar’. El mot resultant d’esta fusió s’usava per a referir-se al greix que es posava en l’eix que unix les rodes del carro per a fer que rodara millor. El cavaller valencià Manuel Díeç, allà per l’any 1421, escrigué un Llibre de manescalia, una obra de referència en la medicina dels equins durant els segles XV i XVI, en què apuntava que «l’engüent de la ensunya […] consolda les crebaces».
La forma ensunya fou molt habitual durant l’Edat Mitjana. S’usava per a referir-se al greix procedent de qualsevol animal. Però, per a comprendre millor el pas de ensunya a xulla, pot ser útil fer una breu incursió en els dominis del portugués, on trobem diverses variants que, procedents del mateix ètim, poden ajudar-nos a resseguir el procés evolutiu d’esta paraula. En esta altra llengua peninsular tenim, en primer lloc, axúngia, que encara s’usa per a referir-se al greix que es posa en l’eix dels carros, igual que en el llatí primitiu; però hi ha també la variant enxúndia, usada amb el mateix valor que nosaltres utilitzàvem ensunya, o siga, amb el de ‘sagí’, i finalment, amb un significat semblant, també s’utilitza enxulha.
En valencià, l’evolució formal ha sigut molt semblant: ensunya es transformà en enxulla, i després, prenent la síl·laba inicial com un element postís, es reduí a xulla, tal com passà també en l’italià sugna. Totes les llengües romàniques són peces d’un trencaclosques que ens ajuden a recompondre un mosaic global. I no sols pel que fa a la forma sinó també al contingut. En un primer moment, la paraula tenia el significat genèric de ‘cansalada’; després passà a designar, més específicament, una llenca de cansalada fregida, i finalment, una costella de corder, de porc, de cabrit o de bou, cuinada.
Els derivats seguixen també la seua lògica. En castellà, aplicant un sufix augmentatiu, es creà la forma chuletón per a referir-se a una xulla gran de vaca. Però altres derivats no són tan transparents, com per exemple la paraula xueta, utilitzada a Mallorca per a referir-se als jueus conversos. Possiblement s’entendrà millor si expliquem primer la seua evolució formal. Per un procés de iodització (pronunciació de la ll [ʎ] com a i [j]), habitual a les Balears, la forma xulleta passà a dir-se xuieta, i després se simplificà en xueta. Esta denominació era un retret sarcàstic a aquells jueus conversos que es negaven a menjar porc i que, en el fons, amb eixa aprensió a la carn porcina, el que posaven en evidència és que la seua conversió al cristianisme havia sigut només aparent, només per a evitar ser expulsats o cremats en la foguera. Hi ha un gran paral·lelisme en el significat subjacent d’esta denominació i la de marrans, utilitzada històricament en molts altres territoris per a referir-se igualment als jueus conversos. Estes dos paraules, de fet, apareixen lligades en els crits que llançaven molts jóvens mallorquins contra algunes beates quan tornaven de la romeria de Sant Bernat en el segle XIX: «xuia, xulla, marrana». La gent sabia distingir entre les aparences i la realitat.
Les paraules no són innocents. O, almenys, no ho són més que les persones que les fan servir. Resseguint la història concreta de cada paraula, podem descobrir les misèries i grandeses de la nostra història col·lectiva. De tot n’hi ha. Ací i a tot arreu. Si per ventura durant este estiu participen en una torrada de xulles, si els va bé, poden entretindre la resta de comensals amb la història d’esta curiosa paraula.
